Cadàver exquisit 2

Cadàver Exquisit 1

Vida o mort de l’home invisible

Podria ser alguna cosa com: despertar-se al matí sent tot múscul tot artèries tot fèmurs i húmers i posar-se la pell de cada dia, millor que ahir però pitjor que demà, liftings i cures dermatològiques efectuades per màquines de treball nocturn. Vestir-se amb els models que ja venen, que ja vénen, que són calces i camises i pantalons i gabardines i mitjons i boines i pintallavis o corbata de regal, tots amb el mateix verd pistatxo i topos roses. Instal·lar-se al tamboret de fusta del lavabo i engegar el raspall que raspalla, la dentadura màquina que mossegarà les torrades amb la tendresa mil·limètrica necessària per assaborir el plaer conservant un control i prevenció totals sobre els futurs desastres de mandíbula. Sortir de casa, maletí en mà, portàtil en maletí, auricular en orella, ego en sola de sabata, aire en ment, entrar al cotxe de l’empresa i insultar el gps, gps malparit, gps mentider; sortir del cotxe, fugir del cotxe, o trencar el cotxe? els vidres, el retrovisor, deixar-lo obert i que s’estampi contra una farola o que s’enfonsi mar endins. I anar a fer un mos, que hi ha gana, i fer-lo en un self-service de mil plats, de cobrament automàtic, i menjar menjar de plàstic i prendre’t un tallat de màquina i ser vigilat per trenta càmeres que controlen el ritme al qual fas les mossegades, la freqüència amb la que dilueixes el sucre amb la cullereta, la velocitat dels cercles en el got de plàstic, etcètera. Treballar en tant que verb buit de sentit, pensar fugaçment en París, deixar de fer-ho, tornar cap a casa i sopar congelats o sopar congelats o sopar congelats perquè la nevera és més buida que un dia sense pa. I finalment apagar-se, vull dir adormir-se, i somiar jo què sé, que ets invisible. 

For old times’ sake

– No fumo, gracias.

– Disculpa, ya me había olvidado. ¿Cuánto hace, siete, ocho años?

– Lo dejé en segundo de carrera, poco antes de marcharme. Así que cuenta.

– ¡Malparit! ¿Cuantos pitillos te fumabas al día? Te recuerdo por las mañanas, sentado en el bar de la uni, cigarro en mano y el cortado de marras. Y Rilke, claro.

– También dejé  ese vicio.- Nick se ríe, sube las cejas, y abre los ojos grotescamente. La risa desata un mar de arrugas en su frente.

– ¿Cómo? – El doctor hurga en los bolsillos, acorde con un ritual privado que lleva acatando desde hace largo tiempo: rasgar los forros de todos sus abrigos.

– Dejé la escritura. Ahora me dedico a… ¿cómo se dice en cata…?

William coge el móvil, mientras hace señas a Nick Nightingale pidiendo su aprobación. Mi mujer.

– Digue’m, carinyo, què tens?- El doctor se pasa instintivamente la mano por la calva. Hace una pausa. Nick lo observa apático.- Ja t’ho he dit abans. Les claus del cotxe estan sobre la prestatgeria de l’entrada.- Anda a paso cómico, imitando levemente la marcha ridícula y solemne de un militar. Espera, mirándose los zapatos.- Doncs fes-li entendre que ha de deixar de mossegar als altres gossos… i jo què collons vols que hi foti! Aquest animal necessita més espai, un lloc obert on esbravar-se. En fi, Alícia, ara no és el moment. Ja en parlarem quan arribi a casa. Un petó.- Cuelga.- Ya sabes Nick, cosas que pasan.

– Ostia Harford, ¿cuándo perdiste el control? Lo tuyo es el vicio. Primero el tabaco, luego la medicina y ahora el matrimonio.

– Nada, nada. Me casé  hace seis meses, y mira como estamos.- Se ríen los dos.- ¿I tú, qué?

– Lo que te decía: pensé que lo de la literatura funcionaría después del chasco de Medicina, pero no resultó. Me fui a vivir a Madrid, y probé con varios empleos antes de dar en el clavo.- Nick improvisa una breve pausa dramática, un espejismo que rompe enseguida.- ¡Y, nada, ahora me dedico a la jardineria!– Lo exclama en un extraño acento catalán, radiante y cínico, como si se sacara un peso de encima.

Gabriel Ventura Cuenca

Julio Cortázar, “Rayuela”: el lector

El cotxe

Per avui ja hi ha prou. Agafo el cotxe i vaig cap a casa. Quina merda de temps! Quina merda de dia! Baixant pel carrer Marina penso en passar entre les torres i no frenar fins arribar a la mar. Avui deu estar increïble, amb el que poden fer el vent i la pluja. Sí. Encara que no m’hi llenci podria passar-me a fer-hi un cop d’ull. Però no! No tinc temps ni per ofegar-me.

Sembla que per avui ja hi ha prou, així que agafo el cotxe, baixo pel carrer Marina i vaig cap a casa. Amb la pluja no hi veig gaire bé i el trànsit és horrible. El semàfor es posa en vermell. Compte amb la bici! Va, senyora! Tant li costa creuar? Eh! Malparit! Que no mires per on vas?! Intento relaxar-me, encara tinc moltes coses per fer avui.

Estic al cotxe, de camí cap a casa, sembla que ja s’hagi hagut d’acabar el dia, però encara em queda molt per fer. He de passar per casa i després passar pel despatx d’aquell bon home. Espero que estigui obert quan arribi; més li val. Arribo a casa, vaig al lavabo, agafo les carpetes i només em queda temps per mossegar una galeta i sortir abans d’empassar-me-la.

Surto volant de casa i agafo el cotxe —sempre el cotxe—. Fujo de la pluja. Fujo. He d’anar a parlar amb un senyor i ensenyar-li un projecte. Em fa mandra, però avui és el dia. Quin remei… A pesar del cotxe i de la pluja. Sempre mandra, sempre cotxe, sempre pluja.

Agafo el cotxe i vaig a la cita de la tarda. Les carpetes al seient de davant, unes caixes al de darrere. Plou. Caram com plou! Avui no tinc el dia, però hi he d’anar. Semàfor en verd, passo. Pel passeig de Sant Joan baixa un cotxe fora de control. El meu l’atura després d’arrossegar-se uns quants metres. I la pluja i el cotxe i potser la mar. No, no tinc el dia.

Control

-mar, cotxe, mossegar, malparit, obert, control

Vaig deixar el Pau recolzat a la finestra oberta del cotxe, mirant cap a un lloc indeterminat, i jo vaig dirigir-me cap a la platja. Com si fós normal, ell i jo sols a Blanes, un dia d’octubre, amb el fred que comença a notar-se, em vaig separar d’ell per anar cap a l’aigua. L’objectiu no era anar cap a l’aigua, no hi havia objectiu, com el contemplar un quadre que no entens, hi fixes la mirada i et condueix cap a algun lloc que no és el color ni la línia; no va ser el mar. Davant, el mar; darrera, el Pau. No pensava en res. No sentia res. A dins sentia la humitat, una mica de fred, però res més. Ahir el Pau va acabar el dia posant un disc de Joy Division. Sentia la música del toca-discs des del llit, a l’altra punta del pis, estava llegint, intentava llegir la novel.la abans d’anar a dormir, però vaig pensar. Vaig sentir “When the routine bites hard and emotions don’t grow”, i vaig començar a pensar. El Pau tornant de la feina cansat, les seves sabates a l’habitació, ara, davant meu, però sense ell, estranyes… No sabia què era el que últimament començava a fer trontollar la relació. Potser l’havia deixat d’estimar, o una segona primavera em jugava una mala passada i resulta que a l’octubre les hormones també van com boges i no paro de fixar-me en el Toni, de la feina… En fi. Mossegava una poma que havia deixat aquella tarda a la tauleta de nit, mentre intentava concentrar-me en les lletres. Separar-se un temps no sabia si seria la solució. Hi ha qui ho intenten, però nosaltres ens vam donar temps ja, i la conclusió va ser que per acabar amb el malparit del Yago, va ser millor no experimentar, quedar-se a on estavem. Ara encara em fa mal… Però a vegades no em fa mal, i penso si potser podria tornar a veure el Yago; no, no tindria sentit, és com allò de “las segundas partes nunca fueron buenas”, i ho deixo, sí, millor deixar correr tantes elucubracions, al cap i a la fi, sempre he sigut massa llunàtica. Però és que altra vegada sentia la música i pensava… ja no pensava, perquè sentia només la repetició de la frase “Love, love will tear us apart again”, com un mantra, i res més feia aparició a la meva ment, de manera constant, com una frase sense sentit, però que en el fons n’ha de tenir, com la nostra relació, vaig voler dir. Però no em sortien les paraules, quan intentava explicar-li que ara no era moment de posar Joy Division, i és que era igual Joy Division com John Coltrane com un disc de nanes per anar a dormir, l’important era parlar les coses, i vaig dir no és el moment de posar Joy Division, perquè aquella frase repetitiva dins del meu cervell… flotant com un salvapantalles… rebotant contra les parets… El fet no era parlar, ni si no era moment d’escoltar música o Joy Division, el fet era que vaig començar a imaginar-me el Pau com Ian Curtis, a punt de caure en una depressió per culpa de les drogues. Les drogues no eren drogues, sinó articles periodístics, reunions misterioses, trucades inesperades, el Pau perdent el control de la seva vida, i jo no podia fer res. Com sempre. Com sempre que havia volgut ajudar a algú que estava caient. Jo sempre caient, tots sempre caient, i ningú. Ningú. Inútil donar la mà.

Marta Parés