Control

-mar, cotxe, mossegar, malparit, obert, control

Vaig deixar el Pau recolzat a la finestra oberta del cotxe, mirant cap a un lloc indeterminat, i jo vaig dirigir-me cap a la platja. Com si fós normal, ell i jo sols a Blanes, un dia d’octubre, amb el fred que comença a notar-se, em vaig separar d’ell per anar cap a l’aigua. L’objectiu no era anar cap a l’aigua, no hi havia objectiu, com el contemplar un quadre que no entens, hi fixes la mirada i et condueix cap a algun lloc que no és el color ni la línia; no va ser el mar. Davant, el mar; darrera, el Pau. No pensava en res. No sentia res. A dins sentia la humitat, una mica de fred, però res més. Ahir el Pau va acabar el dia posant un disc de Joy Division. Sentia la música del toca-discs des del llit, a l’altra punta del pis, estava llegint, intentava llegir la novel.la abans d’anar a dormir, però vaig pensar. Vaig sentir “When the routine bites hard and emotions don’t grow”, i vaig començar a pensar. El Pau tornant de la feina cansat, les seves sabates a l’habitació, ara, davant meu, però sense ell, estranyes… No sabia què era el que últimament començava a fer trontollar la relació. Potser l’havia deixat d’estimar, o una segona primavera em jugava una mala passada i resulta que a l’octubre les hormones també van com boges i no paro de fixar-me en el Toni, de la feina… En fi. Mossegava una poma que havia deixat aquella tarda a la tauleta de nit, mentre intentava concentrar-me en les lletres. Separar-se un temps no sabia si seria la solució. Hi ha qui ho intenten, però nosaltres ens vam donar temps ja, i la conclusió va ser que per acabar amb el malparit del Yago, va ser millor no experimentar, quedar-se a on estavem. Ara encara em fa mal… Però a vegades no em fa mal, i penso si potser podria tornar a veure el Yago; no, no tindria sentit, és com allò de “las segundas partes nunca fueron buenas”, i ho deixo, sí, millor deixar correr tantes elucubracions, al cap i a la fi, sempre he sigut massa llunàtica. Però és que altra vegada sentia la música i pensava… ja no pensava, perquè sentia només la repetició de la frase “Love, love will tear us apart again”, com un mantra, i res més feia aparició a la meva ment, de manera constant, com una frase sense sentit, però que en el fons n’ha de tenir, com la nostra relació, vaig voler dir. Però no em sortien les paraules, quan intentava explicar-li que ara no era moment de posar Joy Division, i és que era igual Joy Division com John Coltrane com un disc de nanes per anar a dormir, l’important era parlar les coses, i vaig dir no és el moment de posar Joy Division, perquè aquella frase repetitiva dins del meu cervell… flotant com un salvapantalles… rebotant contra les parets… El fet no era parlar, ni si no era moment d’escoltar música o Joy Division, el fet era que vaig començar a imaginar-me el Pau com Ian Curtis, a punt de caure en una depressió per culpa de les drogues. Les drogues no eren drogues, sinó articles periodístics, reunions misterioses, trucades inesperades, el Pau perdent el control de la seva vida, i jo no podia fer res. Com sempre. Com sempre que havia volgut ajudar a algú que estava caient. Jo sempre caient, tots sempre caient, i ningú. Ningú. Inútil donar la mà.

Marta Parés

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s