Author Archives: irenepf

Vida o mort de l’home invisible

Podria ser alguna cosa com: despertar-se al matí sent tot múscul tot artèries tot fèmurs i húmers i posar-se la pell de cada dia, millor que ahir però pitjor que demà, liftings i cures dermatològiques efectuades per màquines de treball nocturn. Vestir-se amb els models que ja venen, que ja vénen, que són calces i camises i pantalons i gabardines i mitjons i boines i pintallavis o corbata de regal, tots amb el mateix verd pistatxo i topos roses. Instal·lar-se al tamboret de fusta del lavabo i engegar el raspall que raspalla, la dentadura màquina que mossegarà les torrades amb la tendresa mil·limètrica necessària per assaborir el plaer conservant un control i prevenció totals sobre els futurs desastres de mandíbula. Sortir de casa, maletí en mà, portàtil en maletí, auricular en orella, ego en sola de sabata, aire en ment, entrar al cotxe de l’empresa i insultar el gps, gps malparit, gps mentider; sortir del cotxe, fugir del cotxe, o trencar el cotxe? els vidres, el retrovisor, deixar-lo obert i que s’estampi contra una farola o que s’enfonsi mar endins. I anar a fer un mos, que hi ha gana, i fer-lo en un self-service de mil plats, de cobrament automàtic, i menjar menjar de plàstic i prendre’t un tallat de màquina i ser vigilat per trenta càmeres que controlen el ritme al qual fas les mossegades, la freqüència amb la que dilueixes el sucre amb la cullereta, la velocitat dels cercles en el got de plàstic, etcètera. Treballar en tant que verb buit de sentit, pensar fugaçment en París, deixar de fer-ho, tornar cap a casa i sopar congelats o sopar congelats o sopar congelats perquè la nevera és més buida que un dia sense pa. I finalment apagar-se, vull dir adormir-se, i somiar jo què sé, que ets invisible. 

Anuncis